El mes de novembre ens ofereix a Espanya dues de les cites més interessants que cada any tenim amb la música contemporània en aquest país: el Festival Vertixe i el Festival ME_MMIX, dos cicles que el 2025 han estreçat llaços per afrontar conjuntament produccions musicals que s’han pogut veure tant a Vigo com a Palma, beneficiant així un major nombre d’oients i apostant per una cohesió cultural tan important en aquests regnes de taifes —com deia Juan Goytisolo— en què tantes vegades es converteixen les nostres comunitats autònomes.
Després d’haver-nos apropat ja a la jornada del 20 de novembre al Festival ME_MMIX, ho fem avui a la que va tenir lloc un dia després, en la qual el públic balear va poder gaudir de fins a quatre concerts de molt diferents estètiques: senya d’identitat per antonomàsia de la programació que, un any més, ens ha proposat Mateu Malondra.
El primer concert al qual vam assistir el divendres 21, amb l’oboista Pilar Fontalba com a protagonista, va ser un perfecte exemple d’aquesta diversitat estilística, començant per la música del compositor cubà Louis Aguirre, un creador del qual Pilar Fontalba ha estrenat un bon nombre de partitures que mostren el profund atavisme de la seva música i els vincles d’Aguirre amb la religió ioruba. Moyugba Eggun (2022, rev. 2025) referma aquests llaços, ja des del crit esquinçat inicial amb què Fontalba desperta els esperits dels avantpassats, unint en la seva invocació bombo amb pedal i un oboè que, en si mateix, també esdevé un crit primordial.
Davant la violència esquinçada amb què va començar el recital, La peau douce (2021), partitura per a oboè i electrònica de la compositora malaguenya Carolina Cerezo, ens sonarà extremadament subtil i refinada, convocant el record de la superba pel·lícula homònima de François Truffaut. Ens trobem davant tot un exercici de memòria que Pilar Fontalba du a terme agenollada davant d’una sèrie d’objectes (guitarra, pandereta i caixes) sobre els quals es disposen transductors les ressonàncies dels quals exploren aquesta pell suau de la matèria, aprofundint en allò multisensorial de la realitat que ens envolta.
Amb passatges pregravats (per la mateixa Fontalba), assistim a tota una superposició de capes acústicoelectròniques que es multipliquen per la manipulació que l’oboista fa dels objectes, fregant amb els transductors les seves superfícies i projectant-hi el cant d’un oboè que exposa les seves melodies d’harmònics com si ecos de la música andalusina s’haguessin desprès d’una consciència que dona voltes sobre si mateixa, despertant els objectes traços de memòria en ser acústicament activats. Per tant, l’obertura de les caixes a La peau douce les converteix en autèntiques caixes de Pandora musicals mitjançant les quals el passat (com els esperits ioruba) retorna, permeant la fina pell de l’oblit. No són aquests records, en tot cas, sempre dolços, i les parts tocades amb oboè sense canya, en aire sense to i flatterzunge, revelen una tensa rugositat que destaca matisos foscos fins al rascat final de la pandereta en cercles que retorna Fontalba a la seva interioritat, abismada a un temps que gira sobre si mateix.
De tornada a la música d’Aguirre, escoltem Oriki a Oló-Okún (Dona nobis pacem) (2022), partitura que Pilar Fontalba va estrenar a Santiago de Compostel·la en el marc de l’Acadèmia Cardinais de Vertixe Sonora. En ella, Aguirre comparteix les seves experiències com a sacerdot ioruba, deixant-nos tot un ritual per la pau. Rítmica i harmònicament referenciada a les ragas índies, Oriki a Oló-Okún inclou recitat i cant, convocant ecos de Giacinto Scelsi i del seu univers microtonal (tan influït per la música oriental). Tot plegat conforma una pregària que va levitar a Es Baluard, i si en el seu estrenament Pilar Fontalba va tocar immersa en un disseny de llums que recordava les estrelles, a Mallorca ho va fer en un paisatge anàleg: el de la mostra de l’artista brasilera Sandra Cinto Preludi per al sol i les estrelles, reforçant així una altra de les línies d’actuació fonamentals que guien el Festival ME_MMIX: el diàleg entre la música i les arts.
Escrita per a oboè i electrònica per Mikel Chamizo, Kaia (2013) ret homenatge al so dels ports i a la seva història mil·lenària, que aquí es remunta fins a l’antiga Grècia. L’electrònica convoca el paisatge natural d’aquests ports, donant veu als ocells i multiplicant els senyals acústics del mar, com a espai de trobades. Són ecos que brollen reflectits per les onades, fins que arriben a la costa i es troben amb la polièdrica complexitat d’un oboè que dona veu a l’ésser humà, endevinant-s’hi influències que van del Dialogue de l’ombre double (1985) de Pierre Boulez a Richard Wagner, de la sublim Tristan und Isolde (1855-65) de la qual escoltem una cita del motiu de cor anglès que, en lament queixós i també a la vora del mar, obre el tercer acte d’aquesta òpera: motiu que progressivament es va deconstruint i que, com filtrat per les onades del port, adquireix noves formes en una demostració de virtuosisme per part de Fontalba.
En els últims compassos de la partitura, l’oboista evoca de manera més explícita el so de l’aulós grec, tocant dues canyes al mateix temps sobre un fons d’electrònica que sembla desgossar sons previs del seu oboè i llançar-los contra un dic, el de la memòria, que els dona nova forma a cada successiva onada del recordar.
L’última peça de Louis Aguirre, Mariwanga (2025), ens recordarà Moyugba Eggun, amb uns cicles d’oboè en trins i multifònics els ritmes dels quals busquen sincopar-se amb els del bombo. Ens trobem davant una nova reflexió sobre la mort; d’aquí les cites del Dies irae progressivament desfigurades com si celebréssim, ben contents, en un cementiri mexicà el Dia de los Muertos. Per tant, tota una dansa macabra a la qual ens convida una Pilar Fontalba que sembla posseïda pel trànsit, amb els histriònics crits amb què va rubricar una interpretació tècnica i expressivament aclaparadora, a l’alçada d’algú que és una de les millors oboistes d’Europa en el repertori contemporani.
D’això en va ser una altra mostra depurada l’inici de Kalam (2025), partitura del compositor jienenc Guillermo Cobo que vam escoltar en el seu estrenament mundial. I és que el saturadíssim multifònic en glissandi amb què arrenca la partitura és una autèntica exquisidesa tècnica que pocs oboistes podrien desgranar amb el criteri i la perfecció mostrats per Fontalba, deixant-la (fins i tot a ella) exhausta després de cada cicle en què ens transmet la sensació que, més que un oboè, escoltéssim un trio instrumental: tal és la multiplicació de multifònics que Pilar Fontalba va ser capaç d’assolir a Es Baluard.
Com en Oriki a Oló-Okún, el fons pictòric que vam veure durant la interpretació de Kalam —la instal·lació La Noche (2025)— va resultar idoni, ja que hi contemplem escales i espirals que semblen desgossar les seqüències de parcials extretes de l’oboè al llarg de les seves cadenes d’harmònics, fent-se la imatge so, amb un punt més de rugositat en comparació amb l’etèria nítidesa del mural. El temps és una altra dimensió crucial a Kalam, per la manera com Fontalba l’habita i el desmena en els seus successius canvis de velocitat a l’hora d’exposar els multifònics, segons dilati els seus cicles en funció dels quals unes o altres ressonàncies queden flotant en l’aire, com notes trobades en aquells eterns silencis dels espais infinits que tant atemorien Pascal.
Va tancar el concert de Pilar Fontalba Los ratones (2017), partitura per a clarinet de la sevillana Reyes Oteo que a Mallorca vam escoltar en versió per a oboè. Basada en poemes de Juan Gabriel Jiménez, més enllà del seu recitat un xic barroer, el més interessant d’aquesta obra en què Fontalba va canviant d’atrils són les tan variades tècniques esteses que es desgranen a l’oboè, totes elles conformant una paleta que musicalitza la vida i els moviments dels rosegadors als quals ens remeten els versos.
Després del concert de Pilar Fontalba, ens vam dirigir a l’aljub d’Es Baluard, un espai d’enormes possibilitats acústiques a causa de la seva conformació allargada amb una volta de canó que crea unes ressonàncies especialment immersives. En això va incidir EMEA (nom artístic del músic balear Miquel Alzanillas) en la seva sessió electroacústica, desenvolupant una vegada i una altra diàlegs amb les imatges creades pel mateix EMEA i la projecció de les quals vam poder gaudir per comprovar com les formes geomètriques de l’Aljub (descompostes les seves estructures en prismes i cilindres) eren la base per a una electrònica de caràcter clarament estructural i arquitectònic.
Igualment, l’electrònica va resultar fonamental en el concert de la pianista mallorquina Neus Estarellas, amb el qual el Festival ME_MMIX va continuar posant en valor el talent dels artistes balears. A Estarellas s’hi van unir Anxe Faraldo, a l’electrònica, i Bruno Cominetti, a la sonorització, per tornar a incidir en la poderosa sensació d’immersió amb la qual ens han fet habitar l’arquitectura de l’aljub d’Es Baluard.
En el cas de la primera partitura interpretada per Neus Estarellas, Etouffée (2015), obra del compositor eslovè Vito Žuraj, ens trobem amb un estudi per a piano preparat mitjançant l’ús de massilla adhesiva per amortir el so del cordal excepte en catorze tecles, cosa que crea la sensació que escoltéssim dos pianos en un de sol; fet que —segons Alwyn T. Westbrooke— converteix el piano en «una mena d’híbrid entre un xilòfon i un conjunt de gongs javanesos».
Per descomptat, els ecos estilístics també ens condueixen a John Cage, proliferant a l’inici de Etouffée constel·lacions que, malgrat l’amortiment del piano, incideixen en un poderós martellato. Oscil·lant entre la sequedat del murmuri i el fulgor d’uns harmònics redescoberts per contrast amb les cordes apagades, els compassos centrals van ser exposats amb un virtuosisme que va evocar tant el piano mecànic de Conlon Nancarrow, en les seves seqüències de polirritmes, com les escales ligetianes; tot plegat, sense escatimar deixos romàntics que actualitzen la petja d’un Liszt que semblava haver estat dut a la lliure sensualitat del jazz. A més, hi afegim una capacitat per part de Neus Estarellas per exposar diferents ritmes en els seus compassos en anells que va ser d’una autèntica impressió, com també la seva manera de crear estructures, ecos estilístics i evocacions estèticament tan diverses com les que aquí ens ofereix Vito Žuraj.
La segona partitura, Embâcle (2009), del francès Jérôme Combier, també comença de manera impetuosa en el registre greu, expandint la seva sonoritat Neus Estarellas amb agudes friccions en el cordal que estableixen els primers contrastos de color en una obra que, per la seva concepció del cromatisme, semblaria un Skriabin del segle XXI. La diferència de so entre les cordes preparades i les de sonoritat natural crea, com a Etouffée, un atractiu contrast que, en el cas de Combier, sembla remetre’ns al koto japonès. És una dicotomia que Estarellas explora una vegada i una altra en un piano que lluita contra la gravetat per la seva recerca d’una tessitura aguda que, tanmateix, es precipita a un registre greu que ancora i imanta el vol harmònic d’Embâcle.
Com si es tractés del vescomte d’Ítalo Calvino, escoltem a Embâcle un piano demiürg en la meitat esquerra del qual s’apaga l’harmonia, mentre que en el registre agut resplendeix el color a la recerca del silenci final, amb un fraseig rallentando que es va detenint fins que una darrera activació del cordal torna a produir una ressonància aguda que retorna la nostra memòria als paisatges de l’origen.
El superb concert de Neus Estarellas va concloure amb la música del compositor mexicà Arturo Fuentes, de qui vam escoltar la peça per a piano, piano de joguina i electrònica Delirios (2024), una obra estrenada per la mateixa pianista mallorquina. En ella, la música techno dialoga amb la creació artística contemporània, assenyalant una forta divergència amb les partitures precedents, fet que reforça aquesta aposta per la pluralitat d’estils que conflueixen al Festival ME_MMIX.
En un contrast total amb l’inici d’Embâcle, comença Delirios en les octaves mitjanes i agudes del piano, de manera obsessiva, amb recitats i una electrònica immersiva que crea els diferents ambients per a les alternances entre piano de cua i piano de joguina, instrument que evoca el so de la infància, com si fos una capsa de música: un llampec d’altres possibilitats harmòniques en el constant joc de préstecs que es dona entre tots dos pianos i l’electrònica. Per la manera de treballar aquesta última, hi trobem ecos de les bandes sonores d’Iván Zulueta per a les seves pel·lícules de viatges, tan rítmiques, dinàmiques i amb un deix lisèrgic. Altres evocacions ens condueixen a pianos més tensos i aguerrits, com el de Luigi Nono a …sofferte onde serene… (1975-77), tant per les seves constel·lacions tan virtuosístiques com pels vincles i ecos entre piano i electrònica: tota una dialèctica de miralls com a forma de memòria.
En aquest diàleg, el piano de joguina insufla tendresa a Delirios, però, al mateix temps, alguna cosa pertorbadora i irreal, com els compassos en què tots dos instruments realitzen variacions en eco (empremta austríaca en la música de Fuentes aquí contraposada al més repetitiu del pop), passant d’un timbre que recorda al carilló a una saturació rítmica digna de Ligeti. Una aposta musical, per tant, ben completa i fidel epítom del nostre present, la que ens van oferir Neus Estarellas i el Festival ME_MMIX, en un concert que va tenir com a fi de festa una sessió de DJ a càrrec d’Ishak Benavides.
Paco Yáñez