Davant d’altres festivals que, a raó d’un concert diari, expandixen així la seva programació durant mesos, el Festival ME_MMIX de Palma de Mallorca concentra el gruix de les seves activitats en dos caps de setmana que, com altres cites europees amb la música nova (pensem en Donaueschingen o Darmstadt), ens ofereixen un programa intensiu que pot abastar fins a tretze hores en un mateix dia, passant de les ponències i les trobades sectorials a les instal·lacions o als concerts dels gèneres i estils musicals més variats.
Així va ser el cas del completíssim cartell que el 22 de novembre ens va oferir el ME_MMIX, una jornada que començà a les deu del matí amb una interessant conferència pronunciada per Magda Polo Pujadas, catedràtica d’Estètica i Teoria de les Arts, així com d’Història de la Música a la Universitat de Barcelona, la ponència de la qual va contextualitzar moltes de les qüestions centrals de la música actual que experimentaríem en els tres concerts dels quals en aquesta crítica us en donem notícia.
El primer d’aquests concerts tingué com a protagonista el duet suís de veu, flautes i electrònica UMS’nJIP, format per Ulrike Mayer-Spohn i Javier Hagen. Junts, ens han guiat en una exploració dels espais arquitectònics del museu d’art contemporani Es Baluard, un plantejament especialment pertinent a la primera peça del seu programa, Identity (2011), obra d’Anton Svetlichny per a flautes de bec soprano i electrònica en què les ressonàncies adquireixen un paper primordial per revelar l’acústica de l’espai; sobretot quan els flautistes toquen, com va ser el cas, deambulant per una passarel·la col·locada damunt del públic, cosa que complexifica encara més la nostra percepció de les fonts sonores. Aquestes, igual que succeeix en obres de plantejaments similars, com el duet de clarinets baixos 1+1=1 (2006), de Pierluigi Billone, busquen una contínua confusió de timbres i registres harmònics marcats per agudíssims murmuris en flautando que semblarien el paisatge nevat de la Rússia natal de Svetlichny, en contrast amb una electrònica més greu i amenaçadora que, tenint en compte el títol de la partitura i l’actual estat de coses a Ucraïna, semblaria tota una premonició del present.
Com havia explicat prèviament Magda Polo, la reformulació de l’espai en obres com Identity trenca amb la coneguda «quarta paret» en la música, obrint la nostra vivència acústica de manera més rica. En el cas d’oscillation ou interstice (2013), obra per a veu i flauta dolça baixa del barceloní Luis Codera Puzo, l’experiència de l’espai és més convencional, però a través dels versos d’Irène Gayraud es multipliquen (tant en el recitat de Javier Hagen com en la flauta d’Ulrike Mayer-Spohn) els efectes que materialitzen textures i referències amb què és convocada la vida del foc: des de les seves crepitants danses d’espurnes en harmònics fins a l’erupció flamígera que escoltem després d’una llarga pausa que estructura oscillation ou interstice en un díptic la segona part del qual és més teatral, amb tècniques esteses a la flauta, fonètics i un fort vincle rítmic-timbric entre tots dos músics que busca fer-ne una sola entitat prosòdica.
Les partitures següents van resultar artísticament més modestes, tant la subtil KAMP (2015), de la turca Idil Ataç; com l’estrena a Espanya dels números tercer i quart de Dark Matter (2015), cicle de l’estatunidenc Adam Roberts que sembla evocar els madrigals renaixentistes; o Panacea, partitura de la compositora estatunidenca nascuda a la Xina Du Yun: tres propostes d’estètiques més previsibles i convencionals.
Més interessant va resultar una altra nova estrena a Espanya, la dels números cinquè i sisè d’Ambient Songs (2025), obra per a veu, flautes de bec i electrònica de Javier Hagen que ens submergeix en un món eteri, amb ecos de Vangelis i una intricada hibridació del so acústic de la flauta amb l’electrònica que fa que ambdues pràcticament es permeïn en una sola textura. Aquesta serenitat es va trencar amb la riallera Das Lachenmann IV (2017), partitura per a flauta i veu del japonès Motoharu Kawashima que, encara que pel seu títol podria semblar un homenatge a Helmut Lachenmann, deu més en el seu estil a obres com els Nonsense Madrigals (1988-93) de György Ligeti o al Georges Aperghis més teatral de les Récitations (1977-78). Totalment hiperactiva, la flauta d’Ulrike Mayer-Spohn torna a imitar instrumentalment la veu; en aquest cas, aquell hilarant riure de Javier Hagen que, histriònic, dona sentit al que el títol de la partitura significa en alemany: aquell home rialler que esclata de riure a duo amb la flauta fins al seu uníson i bona sintonia final: aquella que, sens dubte, tenen els membres d’UMS’nJIP per assolir el grau de complicitat i refinament destil·lat a Mallorca.
Ja a l’horari de tarda, vam escoltar Prima Materia, una performance interdisciplinària de José Venditti (saxòfon i electrònica) i Marta Verde (imatge) que vam veure al dipòsit d’aigua d’Es Baluard, les parets del qual va semblar voler posar a prova Venditti, donats els rangs dinàmics als quals va portar els passatges més saturats de l’electrònica, de so feridor. Com un dia abans a la sessió electroacústica d’EMEA, els vincles entre música i imatge van ser dels més directes, com en els constructes escherians que compactaven tots dos llenguatges, encara que amb aquella sensació de reiteració i esgotament dels materials que tantes vegades sol donar-se en aquest tipus de sessions musicals.
Sens dubte, mostres d’esgotament no les dona Vertixe Sonora, que després de catorze anys de vida es manté com un dels millors ensembles espanyols de música actual. Tal com ja apuntàrem en la nostra primera crítica dedicada al ME_MMIX, el 2025 aquest ha tendit ponts amb el Festival Vertixe, que en la seva tretzena edició ha compartit músics, compositors i partitures per apropar no només aquests festivals de Galícia i les Balears, sinó ambdues comunitats a la resta del món, cosa que repercuteix en una cohesió social i cultural tan necessària en un país, Espanya, que, com va afirmar Jordi Teixidor en el seu dia, té molta cultura, però continua necessitant una major civilització.
Aquest objectiu de fer d’Espanya un país culte i civilitzat s’ha de basar, necessàriament, en una educació d’altura, i en això també ha posat el focus el Festival ME_MMIX en aquesta setena edició, amb concerts familiars, activitats inclusives i projectes pedagògics que van incloure la participació dels alumnes del Conservatori Superior de Música de les Illes Balears, fent-ho, a més, com a preludi d’alguns dels concerts més destacats del ME_MMIX el 2025, com el de l’Ensemble Multilatérale o aquest de Vertixe Sonora.
Així, abans d’escoltar el conjunt gallec, vam poder gaudir d’una autèntica demostració de musicalitat de la flautista Maria de Lluc, així com d’una bona escriptura per al seu instrument per part del jove compositor Vicente Olivares, que a Noche febril ens deixa tot un mostrari de multifònics, frullato, efectes percussitius i passatges d’aire sense to, en allò més estès, així com d’herències boulezianes en l’escriptura harmònica; tot plegat, a la recerca d’un llenguatge propi, però assimilant ja alguns dels estilemes per antonomàsia de la música contemporània, cosa que constitueix una bona base.
Una bona base per a un ensemble és, també, que les partitures que toca i/o estrena no siguin flor d’un sol concert, sinó que es converteixin en part del seu repertori, per tal de no només aprofundir en allò que els seus compositors hi han llegat (què seria de la nostra comprensió de les grans obres de Bach, Chopin o Mahler si només existís una única versió de les seves obres?), sinó per crear una cultura sonora d’ensemble i perfeccionar la seva tècnica i musicalitat amb els reptes que aquestes noves creacions solen comportar, quelcom que en el cas de Vertixe, donada la seva excel·lència i perseverança en aquest repertori, els ha fet mereixedors d’elogis com els que el nostre company Tomás Marco els va dedicar el passat mes de setembre, quan Vertixe va tocar en el XVI Festival d’Ensembles de Madrid tres de les obres escoltades al ME_MMIX.
La primera d’aquestes va ser La belleza de lo roto (2025), quintet per a saxòfon, acordió, guitarra elèctrica, piano i percussió del compositor valencià Voro Garcia, una partitura que va tenir el seu estrena el passat 21 de setembre al Festival Vertixe 13, després del qual m’havien arribat comentaris molt elogiosos sobre aquesta obra que, un cop escoltada en directe, no puc sinó compartir, tornant a demostrar per què Voro Garcia és avui un dels compositors espanyols més interessants per la manera com en les seves partitures s’uneixen un depurat domini tècnic i una poderosa expressivitat que a La belleza de lo roto es desferma des del seu primer compàs, amb aquells colps abrasius que trenquen periòdicament el discurs musical. És, precisament, en aquests espais oberts pel cop, en la ruptura i en les escletxes dels materials musicals, on es juga el més bell i rellevant del quintet, exposada la naturalesa de cadascuna d’aquestes esquerdes acústiques ja sigui per mitjà de granularitats, crepitació, rugositat o diferents formes d’activació estesa dels instruments.
Un cop endinsats en aquestes ruptures de la matèria, els seus interiors apareixen poblats, bé per frenesís rítmics, bé per passatges suspesos en què, en tot cas, hi ha un treball dels vincles entre proliferació tímbrica i ordenació rítmica que és digne de destacar, convertint-se l’ensemble en tota una esquerda polimorfa, amb les seves elongacions, glissandi en el cordal del piano, bucles d’anells obsessius o efectes percussius. És, així, en molts moments, una ruptura per saturació, que ens mostra la bellesa de cada personalitat i textura en els instruments de l’ensemble quan aquests són capaços d’evitar allò convencional i fundar un llenguatge propi. Per tant, i encara que trencada, és en aquesta partitura una bellesa de la diferència, en temps en què la uniformització del pensament fa tan necessàries formes alternatives de divergència. Després del canvi de saxòfon baríton a soprano, aquesta veu del jo sembla voler dir-se, com un espectre suspès, en els diàlegs dins del quintet, amb una contínua fugida de materials en variacions tímbrico-slaps, activació del piano i textures que van rubricar una interpretació exemplar de La belleza de lo roto.
De la subtilesa que destil·la la partitura de Voro Garcia passem a tota una explosió d’adrenalina, la que Yann Robin desferma a Art of Metal II (2007), una partitura que ja va passar per les pàgines de SCHERZO, igualment en interpretació de Pablo Coello, arran de la seva programació al Festival Vertixe 11. A aquesta crítica ens remetem per contextualitzar un arranjament per a saxòfon efectuat el 2015 pel mateix Coello que, com fa dos anys, va tornar a comptar amb el compositor Iván Ferrer-Orozco en l’electrònica, arrodonint una lectura aclaparadora i d’una intensitat colpidora.
Composada per a saxòfon alt, acordió i guitarra elèctrica pel portuguès Luís Neto da Costa, a Punge (2025) dialoguen el hardcore punk i la música artística, prenent patrons rítmics de conjunts com els Dead Kennedys que Vertixe converteix en un frenesí polirrítmic per mitjà de tècniques com l’aire sense to o els recitats poderosament en staccato de l’acordionista Maria Mogas i el guitarrista Nuno Pinto. La creació d’aquests universos obsessius ens remet, en el món de la música contemporània hibridada amb el rock, a compositors l’estètica dels quals sobrevola Punge, com la de l’austríac Bernhard Lang en el seu polimorf cicle Differenz / Wiederholung.
Va cloure el concert la música del director del Festival ME_MMIX, Mateu Malondra, de qui vam escoltar les impressionants Free Module Study núm. 1 (2015) i Free Module Study núm. 2 (2024-25), partitures escoltades al Festival d’Ensembles, havent tingut l’estrena a Vigo la segona d’elles, en el mateix concert que La belleza de lo roto.
Ens trobem davant d’una música d’una complexitat endimoniada, el primer estudi de la qual també va estrenar Vertixe (al Festival Mixtur 2015) amb una plantilla de saxòfon, acordió, guitarra elèctrica, piano i electrònica. Aquest darrer és un dels instruments més sorprenents a Free Module Study núm. 1 pel grau de personalitat que assoleix i per com es relaciona amb cada veu d’un ensemble en què no deixen de proliferar agrupacions i ecos estilístics que beuen tant del postestructuralisme com del jazz i de la música rock. La complexitat, en tot cas (tan sovint donada al que és fred), no escatima en aquest Study núm. 1 una sensual musicalitat que li confereix un aura de poderosa atracció que s’atenua fins a aquell pont electrònic disposat com a enllaç amb el Study núm. 2, mentre l’oboista i el bateria accedien a l’escenari per completar la plantilla d’un segon estudi que Vertixe va tocar amb click track, ja que, vista la (encara) més gran dificultat d’aquest estudi, ni tan sols els músics podrien mirar un director i, alhora, llegir la partitura per l’extrema velocitat i virtuosisme tècnic de la mateixa.
Com va assenyalar en el seu dia Mateu Malondra, Free Module Study núm. 2 «alterna línies melòdiques frenètiques dins saturacions polifòniques amb espais on el timbre es converteix en protagonista». Això provoca que les diferents associacions facin d’aquest estudi bé una autèntica sessió de jazz compost, en el més lliure i frenètic, bé microconcerts en què l’oboè de Pilar Fontalba i el piano de David Durán adquireixen un enorme protagonisme, evidenciant un gran coneixement per part de Malondra de cada instrument, que porta als seus límits en tècnica, articulació i coordinació d’ensemble. En tot plegat, l’actual Vertixe ens recorda l’Ensemble Modern dels anys noranta, pel seu arrollador pols rítmic i forta personalitat. Així, en les parts més ràpides l’ensemble es converteix en una autèntica màquina sonora, en un flux compacte compost per contínues irrupcions i crepitacions de portentosa expressivitat, rubricant un dels millors concerts del ME_MMIX.
Paco Yáñez