Després d’una sèrie de concerts que, a mode de preludi, van anar creant a Palma un ambient propici per a l’arribada de la seva principal cita anual amb la música de creació artística actual, del 14 al 23 de novembre la capital balear va gaudir d’una nova edició, la setena, del Festival de música electrònica, música mixta, hibridacions, instal·lació, connectivitat i creació contemporània ME_MMIX, una cita que ha convertit Mallorca en un efervescent diàleg entre formes molt diverses d’entendre la música i la interdisciplinarietat; un festival al qual SCHERZO va assistir durant les jornades del 20 al 22 de novembre, dies que presentaven un programa d’activitats molt intens i variat, del qual us anirem informant al llarg d’aquesta setmana.
Una de les primeres coses que ens ha complagut, només arribar a Mallorca, és la forta presència que el ME_MMIX ha aconseguit a Palma, una ciutat en la qual no només pels seus carrers podem veure cartells anunciant els concerts del festival, sinó que sembla haver-se identificat molt positivament amb el ME_MMIX, tenint en compte l’afluència de públic i l’heterogeneïtat d’aquest, donant lloc a un transvasament entre oients d’estils no sempre coincidents en una mateixa sala de concerts. Això és un dels punts forts del festival de cara al futur, pel seu efecte multiplicador a l’hora que, per posar alguns exemples, el públic habitual de música electrònica s’apropi a la música de creació artística contemporània, o que aquells que normalment s’interessen pel techno visitin una instal·lació audiovisual.
Òbviament, en aquest èxit hi té una gran influència el fundador i actual director artístic del ME_MMIX, el compositor palmesà Mateu Malondra, les idees del qual en l’àmbit de la composició ha traslladat al festival, atesa l’obertura a la fusió d’estils i a la interdisciplinarietat que Malondra sol reflectir en les seves partitures i projectes artístics. D’aquí ve la fluida relació que s’ha establert entre els diferents concerts i estètiques que el ME_MMIX ens ha ofert el 2025, cosa gens menor, ja que no és habitual que un festival amb una diversitat estilística tan gran aconsegueixi que aquests gèneres musicals s’interpel·lin recíprocament i flueixin com ho han fet a Mallorca, com si el conjunt del festival fos una peça artística per si mateixa.
Com ja havia apuntat Mateu Malondra en la seva entrevista amb SCHERZO l’11 de novembre passat, a més dels concerts, el Festival ME_MMIX ens ha proposat en la seva setena edició tota una sèrie d’activitats que han inclòs des de programes educatius fins a instal·lacions, passant per trobades sectorials, ponències o projeccions cinematogràfiques en què s’ha celebrat, entre d’altres efemèrides, el centenari de Pierre Boulez mitjançant la pel·lícula Notations, cinta de la fotògrafa i realitzadora austríaca Marion Kalter.
El concert de cloenda de la jornada de dijous 20 de novembre va ser tot un epítom d’aquesta fusió i diàleg interdisciplinari. Concebut com un homenatge a un altre creador del qual, igual que en el cas de Boulez, celebrem el 2025 el primer centenari del seu naixement, el poeta, assagista i traductor mallorquí Josep Maria Llompart (1925-1993), l’Homenatge a Llompart va tenir lloc en un dels centres culturals més genuïnament palmesans de Mallorca, Can Balaguer, centre cultural ubicat en un bell palau barroc del segle XVIII que al segle XX va passar a mans de Josep Balaguer i Vallès, veritable home del Renaixement que, entre moltes altres facetes artístiques, va desenvolupar una important carrera com a pianista i director, havent fundat, el 1946, l’Orquestra Simfònica de Mallorca.
Pocs llocs més adients per a aquest concert, per tant, que Can Balaguer, un edifici que va ser cedit en el seu dia a l’Ajuntament de Palma pel mateix Josep Balaguer per al seu gaudi públic en projectes culturals. D’entre les seves instal·lacions, que compten amb sales de música (una d’elles equipada amb un orgue extraordinari que ja havia format part del Festival ME_MMIX), Mateu Malondra va seleccionar el magnífic pati interior, tan característic d’aquests palauets mallorquins: una influència de l’arquitectura àrab que, amb diversos segles d’antelació, es va avançar al que avui coneixem com a bioconstrucció.
Amb el pati ple de gom a gom (inclosa gent que va haver d’asseure’s a terra o restar dempeus, ja que es va superar l’aforament inicialment previst per l’organització), Homenatge a Llompart ens planteja una improvisació conduïda que va ser ideada conjuntament per una sèrie de creadors mallorquins entre els quals trobem Mateu Malondra, compositor que, a més, s’encarregava de l’electrònica; l’escriptor i narrador Jaume C. Pons Alorda (comissari de les celebracions de l’Any Llompart), en el recitat poètic; el compositor, escriptor i cantant Joan Miquel Oliver, a la guitarra elèctrica; el percussionista Toni Toledo, a la bateria; i l’artista Xavier Malondra, en la creació i projecció audiovisual.
Els orígens tan diversos d’aquests músics (en el cas de Joan Miquel Oliver i Toni Toledo, destacats membres de l’escena rock i indie mallorquina) no són un obstacle (ans al contrari) perquè es produeixi aquest diàleg entre estils al qual abans ens hem referit pel que fa al conjunt del festival. Així, tècniques pròpies del rock progressiu se sintetitzen amb procediments ja típics de la nova música que, en el cas de la guitarra elèctrica, ens poden recordar partitures de compositors com Pierluigi Billone escrites específicament per a aquest instrument, com OM ON (2015) o el cicle Sgorgo (2012-13), amb les seves textures en contínua desmaterialització i els seus glissandi construïts des de la rugositat i el soroll.
Aquests glissandi han estat molt importants en l’inici de Homenatge a Llompart a causa d’un altre aspecte central d’aquesta improvisació interdisciplinària: els seus forts vincles entre música i imatge. Així, en correspondència amb els fluxos matèrics que Xavier Malondra ens proposava en la projecció que, a gran escala, vam veure al pati de Can Balaguer, tant Joan Miquel Oliver com Toni Toledo i Mateu Malondra ens han ofert una música inicialment molt plàstica, en què el so s’anava desfilant i fluint com el lliscament que darrere seu es veia en imatge. Darrere seu, i en ells mateixos, ja que el fet de projectar les filmacions travessant l’escenari de Can Balaguer va fer que els mateixos músics fossin tant pantalla per a les imatges com imatge en si mateixa (en forma de siluetes negres) en la pel·lícula que, a les seves esquenes, arribava a la paret del pati.
Per tant, el músic com a agent productor i espai audiovisual, que va evolucionant amb la imatge, ja fos tant en els esmentats glissandi com en les tècniques de caràcter percussiu (els patches en l’electrònica, la mateixa bateria en el seu conjunt o el tapping a la guitarra elèctrica) o en aquelles que opten per una densificació textural d’aquest trio, anant des del joc amb la distorsió als pedals i el slide amb cilindre metàl·lic de Joan Miquel Oliver a les cordes de la guitarra fins al destensament del cargol dels plats de la bateria per part de Toni Toledo, per tal d’obtenir un tenuto de majors ressonàncies metàl·liques (de nou, vinculat amb els passatges fílmics més plasmàtics).
Altres moments d’Homenatge a Llompart ens van presentar vincles de tipus més obsessiu i repetitiu en l’àmbit musical: resposta a unes filmacions en què proliferaven, com fractals autogenerats, formes orgàniques amb minimes variacions que van tenir, igualment, el seu paral·lel en guitarra, percussió i electrònica, conjugant allò purament improvisat en temps real amb els patrons que havien estat determinats prèviament per establir les bases estructurals d’Homenatge a Llompart.
En la seva macroestructura, els primers compassos acústicoelectrònics han servit com a preludi instrumental per a l’entrada de la veu, amb el torrencial i intens recitat a càrrec de Jaume C. Pons: en si mateix, un nou component prosòdic-musical, encara que el seu no hagi estat l’únic recitat que hem pogut gaudir en aquesta improvisació, ja que en off vam poder escoltar la veu del mateix Josep Maria Llompart recitant dos dels seus poemes i una de les seves traduccions, multiplicant així els plans històrics que concorrien entre els estrats instrumentals i electroacústics. Aquests ecos provinents del passat resultaven del tot pertinents en l’homenatge al polímata mallorquí, alhora que configuraven allò que les notes al programa qualificaven de «joc d’espills sobre la inevitable resignificació del poema amb el pas del temps», suscitant «un diàleg entre l’original i la relectura, evocant la noció de l’etern retorn i la transformació del doble».
Si els primers passatges d’Homenatge a Llompart van servir com a preludi per a l’entrada de les veus, els que vam escoltar després que Jaume C. Pons abandonés l’escenari van conformar un epíleg o postludi en què es van reprendre —tancant una estructura circular— motius provinents de l’obertura d’aquesta improvisació, en paral·lel al retorn, en la projecció visual, d’algunes de les seves imatges fundacionals: aquells rius de magma que fluïen amalgamant temps i llenguatges artístics en la història de la creació mallorquina dels segles XX i XXI.
No fóra pas un mal enfocament per articular la que, esperem, sigui Capitalitat Europea de la Cultura de Palma de Mallorca l’any 2031, candidatura a la qual actualment es postula la ciutat balear i entre els punts forts de la qual el Festival ME_MMIX hauria de tenir una presència important, ampliant-ne el format i servint, com va mostrar aquesta primera jornada a la qual SCHERZO va assistir, de veritable punt de trobada entre les arts al voltant de la música, conjugant tradició i modernitat.
Paco Yáñez
