Un dels plats forts de la setena edició del Festival ME_MMIX ha estat sens dubte la presentació de l’ensemble francès Multilatérale sota la direcció de Yann Robin, al Teatre Principal de Palma el passat 19 de novembre. He de reconèixer que la música experimental no és una de les meves prioritats, tot i que la proposta en aquesta cita sí que cridava la meva atenció, i més encara per la seva proximitat amb la presentació que se’m va encarregar de les músiques de Bill Frisell Trio per a pel·lícules mudes de Buster Keaton, l’11 de novembre passat a Es Baluard. L’ensemble francès arribava amb l’encàrrec d’interpretar les partitures de Martín Matalon per a pel·lícules mudes de Buster Keaton. Aquesta coincidència era la que despertava el meu interès.
Hi ha un cert paral·lelisme entre tots dos compositors, ja que es van iniciar en el que s’anomena Cinema-Concert per encàrrec d’escriure música per al cinema mut. L’American Film Institute (AFI) va encomanar el 1985 a Bill Frisell escriure música per a La cabana de l’oncle Tom (1927), l’emblemàtic drama sobre l’esclavitud, mentre que Martín Matalon va rebre el 1993 de l’Institut Francès d’Investigació Acústica i Música (IRCAM) l’encàrrec d’escriure la banda sonora per a la còpia restaurada de Metròpolis (1927) de Fritz Lang, joia indiscutible de l’expressionisme alemany. Després, cadascú al seu.
La coincidència temàtica entre tots dos té un nom: Buster Keaton. És en aquest capítol, precisament, on s’aprecien les diferències d’estil.
Frisell, més pròxim al jazz i a la música tradicional, i Matalon encaminat cap a la música experimental. El primer va improvisar música per a les pel·lícules de Buster Keaton, el 1995 d’una tirada, acompanyat del seu trio. Matalon, en canvi, va fer la seva feina de manera escalonada: el 2021 The Scarecrow (1920), el 2022 The Playhouse (1921) i finalment el 2023 va fer el mateix amb One Week (1920). Aquest últim curt de Keaton va ser un dels tres als quals va posar música Frisell. Els altres dos van ser The High Sign (1921) i Go West (1925). És a dir, que allò vist i escoltat al Teatre Principal feia referència a tres curtmetratges amb una durada entre els dinou i els vint-i-quatre minuts. Un assumpte ben diferent del de Bill Frisell, que incloïa un llargmetratge de 69 minuts.
El detall no és menor, ja que els curts de Matalon es corresponen amb els dies de vigència de la inspirada planificació de David W. Griffith a El naixement d’una nació (1915) i Intolerància (1916), alhora que el llarg escollit per Frisell és contemporani del muntatge que tanca el llenguatge cinematogràfic, el 1925, amb la monumental pel·lícula de Sergei M. Eisenstein, El cuirassat Potemkin. Aquest fet condiciona la feina d’ambdós compositors en afrontar plans simplement descriptius o bé una planificació carregada d’intencionalitat i contrapunt gràcies al muntatge.
En tots dos casos, però, parlam de resultats espectaculars per la imaginació desbordant del trio de Frisell, enfrontada a la finor calibrada de Matalon i confiada a un sextet de cambra. Des del ME_MMIX Fest es referien a la nit del Teatre Principal recordant que ens disposàvem a ser testimonis d’una “música avantguardista que fascina a Europa”. És clar que el vincle amb Buster Keaton no es pot ignorar. La musicologia reconeix des de fa temps que les obres de Buster Keaton són un llibre obert a l’hora de compondre música, perquè el seu humor físic “ofereix una paleta d’emocions i moviments que pot ser traduïda en ritme i compàs”. I sense oblidar el seu valor coreogràfic concret: “L’habilitat per sincronitzar moviments i reaccions amb precisió és un concepte central en la música, i a través de la dansa utilitza el cos com a eina principal d’expressió”.
El que he dit al començament: aquesta vegada m’ha agradat la música experimental. Pot ser degut al fet de situar-nos davant la celebració de la música incidental pura i dura, que no admet distanciar-se massa i de vegades frívolament del que ja està establert.
