Del 14 al 23 de novembre de 2025, Palma i diferents espais de les Illes Balears tornen a convertir-se en un territori fèrtil per a l’experimentació sonora i visual amb una nova edició del Festival ME_MMIX. Convidat pel seu director artístic, Mateu Malondra, vaig assistir per a la Revista Ritmo a les jornades del 14 i 15. Un festival on la música electrònica i instrumental, l’art sonor, les arts visuals i el cinema documental dialoguen sense jerarquies hibridant-se entre si. Amb una aposta ferma per la creació emergent, ME_MMIX es consolida com a plataforma de trobada i radicalitat estètica, reafirmant Palma com un node cultural estratègic a la Mediterrània i com a aspirant a Capital Europea de la Cultura 2031.

A les 10 h va tenir lloc la benvinguda, i a les 11.30 h la trobada amb Andreas Brehmer i Marion Kalter per a professionals de l’audiovisual, fotografia, musicòlegs i gestors culturals. L’última activitat del matí va consistir en l’esdeveniment titulat: “De la inclusió a la corresponsabilitat: festivals pensats amb i per a tothom”. La tarda estava dedicada als concerts, però d’una manera molt original. Abans d’aquests es va projectar la pel·lícula documental Notations (Pierre Boulez) de Marion Kalter. Aquest inici ja ens descobreix una aposta molt innovadora per part de Malondra, en començar amb altres formats que enllacin la música amb l’audiovisual, tan important en les nostres societats hipermediatitzades. La pel·lícula ha estat creada amb motiu del centenari de Boulez que té lloc aquest 2025, i el ME_MMIX ha volgut sumar-se a aquesta celebració portada a terme a nombroses parts del món.

El film es basa en una extensa entrevista realitzada al compositor-director el 2005 a l’IRCAM, on Boulez repassa la seva vida, el seu pensament musical i les seves col·laboracions amb algunes de les figures més influents del segle XX. A partir d’aquest material, Kalter construeix un retrat mitjançant un muntatge precís i rítmic que entrellaça la veu del músic amb les fotografies que mostra a Boulez i que la mateixa directora va prendre d’ell durant gairebé tres dècades. Aquest, com si es tractés del proustià temps perdut, veient les fotos va rememorant els seus amics i coneguts, gairebé sempre amb elogis (Daniel Barenboim, el Quartet Arditti, Pierre-Laurent Aimard, Luciano Berio, Elliot Carter, Paul Sacher, etc.), però també amb algunes crítiques “amables”. El compositor francès, que com pocs en el camp de la música contemporània va adquirir un poder i reputació sense parangó, és mordent i elegant a l’hora de qualificar John Cage com “un personatge estrany”, que tenia grans idees però poques eines. Boulez és especialment crític amb el seu aspecte aleatori, a les antípodes del superestructuralisme boulezià. De Luigi Nono el qualifica com el “comunista asceta”, una mena de compositor-monjo dedicat a la política, però alabant la seva gran independència avantguardista i experimental davant el convencionalisme del realisme socialista. I possiblement la seva crítica més dura es dirigeix al seu “arxienemic” Xenakis, sobre el qual Boulez, sense gaire dissimulació, comenta que estava ressentit amb ell, ja que a Boulez li havien atorgat càrrecs importants (com la direcció de l’IRCAM) que aparentment Xenakis també desitjava, i per això “tenia enveja”.

El resultat fílmic és una reflexió íntima i polièdrica en què paraula, imatge i música dialoguen, destacant a la banda sonora fragments de les Douze Notations per a piano interpretades el 1992 pel seu compositor, Boulez. Lluny del biopic convencional, la pel·lícula es presenta com una meditació sobre la memòria, el temps i la creació. En un sobri blanc i negre (recordem que la directora és alhora l’autora de les fotografies que mostra a Boulez), el film aconsegueix crear un document d’una gran originalitat i acurada forma. Notations va ser una pel·lícula preciosa que s’estrenava justament a l’estat espanyol amb la seva directora present, remarcant l’original aposta del Festival ME_MMIX. Amb un plantejament diferent cal destacar un altre film sobre Boulez, també realitzat per al seu centenari, com Pierre Boulez – Der Weg ins Unbekannte, dirigit per Thomas von Steinaecker.

Després de la projecció va tenir lloc un breu col·loqui amb Marion Kalter i Mateu Malondra, que posteriorment va explicar totes les activitats del Festival. A continuació, el primer concert de la tarda, per a clarinet i electrònica en viu, va anar a càrrec de Rafel Caldentey i Sebastian Schottke, amb un repertori perfecte per a l’ocasió: la Sequenza IXc per a clarinet baix de Luciano Berio, qui a més d’aparèixer a la pel·lícula anterior, també celebra el seu centenari aquest any, i Dialogue de l’ombre double de Boulez per a clarinet normal i electrònica. La primera obra, de gran virtuosisme i exploradora de nombroses tècniques i registres del clarinet baix, enfatitza el caràcter d’“estudi” que Berio va concebre per al seu cicle de Sequenze. Una mena “d’estudis transcendents” a la Liszt que, com aquests, busquen potenciar el virtuosisme de l’instrument a nivells extrems, explorant a més el llenguatge compositiu de l’autor. La interpretació de Caldentey va ser espectacular, tenint en compte la llarga durada i exigència de l’obra.

En un gran contrast, Dialogue de l’ombre double es presenta com una peça que es concentra en petits motius que es van transformant en múltiples miralls o, millor dit, en ombres. També de gran virtuosisme, tot i que molt més concentrada en el material i el registre que l’obra anterior, la composició destaca especialment per l’ús de l’electrònica, basada en materials de clarinet pregravats. Com va agrair l’instrumentista, aquests van ser enregistrats per diverses alumnes del Conservatori Superior, enfatitzant el component pedagògic d’aquest concert i, al seu torn, del Festival. Va ser de gran interès com es va presentar l’obra a l’espai, ja que els llums van ser acuradament preparats. Mentre l’electrònica imitava els sons del clarinet solista, aquest restava en silenci i, en aquest moment, els llums de l’escenari s’apagaven, enfatitzant les “ombres de l’obra”. Quan la “llum sonora” retornava al clarinet en viu, els llums es tornaven a encendre, creant un bell “diàleg” que reflecteix perfectament el títol de la peça. Aquesta es va desenvolupant en una conversa molt circular i motívica entre l’instrument live i l’electrònica fixed. Cap al final, la idea de l’ombra provoca que el solista doni momentàniament l’esquena al públic, mentre sosté una llarga nota pedal que es barreja amb el so dels altaveus, els quals amplifiquen sempre el clarinetista. L’electrònica a poc a poc desapareix i les petjades del so acústic amplificat es queden soles, com una ressonància (un altre concepte molt emparentat amb l’ombra), fins a acariciar el silenci. El concert va concloure i la sala plena va brindar un càlid aplaudiment per la brillant interpretació del solista i el tècnic de so.

El següent concert, realitzat pel violinista Gregor Dierck, va interpretar Doppelbelichtung de Carola Bauckholt, una obra per al seu instrument i electrònica. El títol podria traduir-se com “doble exposició”, que és el nom d’una tècnica fotogràfica (recordem que Licht en alemany és llum). Aquesta idea alhora “dialogaria” molt bé amb la peça prèvia de Boulez. La peça de la compositora alemanya explora tècniques com la imitació, fricció i simbiosi entre sons instrumentals i sons de l’entorn. L’obra comença amb notes molt agudes que semblen moure’s com un cavall, un recurs que també es pot escoltar en altres composicions de Bauckholt, riques en referències animals. En aquest sentit, l’ús del registre ultra agut del violí i els glissandi evoquen el cant dels ocells, quelcom que es reflecteix fins i tot en l’electrònica, que construeix un paisatge sonor gairebé com gravat en un bosc. La composició trasllada el fenomen fotogràfic de la superposició d’imatges a l’àmbit sonor, creant capes acústiques que difuminen la frontera entre allò real i allò imaginari. De manera més concreta, Gregor Dierck treballa amb gestos gairebé animals (fregaments, cruixits, murmuris), però els produeix amb mitjans instrumentals com harmònics, arc “flautato”, sobrepressió, etc. Aquesta “doble exposició sonora” genera un joc perceptiu: allò que s’escolta sembla simultàniament natural i artificial, recognoscible i estrany. Com en altres obres de Bauckholt, el focus no està en la melodia ni en el desenvolupament tradicional (que és més aviat cíclic), sinó en l’observació gairebé microscòpica del so i en la construcció d’un cosmos acústic en contínu moviment. L’obra convida a una escolta atenta, on els límits entre gest visual, acció física i so es tornen deliberadament difusos. Com quan entrem en un bosc, les fonts sonores es confonen i es crea un mosaic bell i indesxifrable. La composició acaba gairebé per sorpresa, i el públic va tornar a respondre amb un càlid aplaudiment, considerant aquest concert gairebé com una prolongació de l’anterior. La programació curosa i la seva coherència van fer que les diverses activitats de la tarda conformessin un arc complet i ben articulat.

El penúltim concert de la tarda-vespre va anar a càrrec del duo per a piano Alter Face (format per Tomeu Moll-Mas i Albert Díaz), marcant un punt culminant per la seva gran destresa tècnica i perquè van interpretar un programa íntegre d’estrenes. A més, totes les obres van ser creades per compositors de les Illes, remarcant el gran teixit musical-social que existeix en el Festival. La primera peça del programa, per a piano a quatre mans i electrònica, tenia el títol 89 esquerdes d’ombra (en castellà “89 grietas de sombra”) i va ser composta per Francesc Llombart (Maó, Menorca, 1987). Es caracteritzava, de manera general, per tenir una textura molt rica i voluble (com una onada de mar). Ràfegues de so per mitjà d’escales i arpegis velocíssims es combinaven amb ostinati percussivos en el registre agut del piano, sumant-hi una electrònica molt flexible, un cop més a càrrec de Sebastian Schottke. Va resultar molt interessant que la construcció del material pianístic es fes gairebé sempre en petits grups intercalats per silencis, atorgant als fragments un caràcter gairebé escultòric que s’anava acumulant de mica en mica. L’obra va concloure, i el compositor va sortir a saludar, visiblement feliç per l’excel·lent interpretació d’Alter Face.

La següent peça, NUR de Francesc Xavier Gelabert (Manacor, Mallorca, 1976), va ser l’única obra que no era estrena absoluta, només europea, ja que originàriament Alter Face la va estrenar al Brasil. Aquesta composició s’inspirava en la mitologia i la seva electrònica generava una mena de piano microtonal. Les quatre mans en viu xoquen amb l’afinació que s’escoltava pels altaveus, provocant una tensió vibrant i suggeridora. NUR s’iniciava amb una sonoritat molt atàvica (com si fos la invocació d’una deïtat) repetida nombroses vegades entre silencis llargs, a l’estil d’un ritual màgic. L’electrònica i el piano en viu, totalment sincronitzats, introduïen l’oient en aquest món d’esperits sonors que, encara que molt auster com un tòtem, progressivament s’anava accelerant. Els destells inicials s’anaven unint en una gran constel·lació sonora. Aquestes estructures caleidoscòpiques semblaven teixir una catifa geomètrica de gran bellesa. Hi ha alguna cosa en aquesta música que pot recordar Mantra de Stockhausen, per a dos pianos i electrònica (ring modulators).

El teixit sonor es fa cada vegada més complex fins que esclata en un gran clímax que un acord fort trenca, retornant l’obra al silenci i a un altre acord estàtic, aquest cop més dissonant que l’inicial. L’obra continua amb una nova dissolució de l’acord i diversos processos, fins que, sorprenentment, cap al final sorgeixen sonoritats més consonants, com octaves i fins i tot acords aparentment tonals. Tanmateix, això resulta fugaç i la intensa microtonalitat retorna de seguida. La peça es va desintegrant a poc a poc fins fondre’s en el silenci. En concloure, el compositor va sortir a saludar i va rebre un aplaudiment merescut i càlid.

La tercera obra del programa, MEDITACIÓ 1 (meditacions incòmodes) de Mariano Torres (Eivissa, 1972), va ser una versió per a pianista i manipulador d’Alter Face. El llenguatge sonor plantejat per Torres, arrelat en la modalitat i en un minimalisme d’un caràcter introspectiu, va ser interpretat al teclat per Albert Díaz. Aquest material va ser ampliat per Tomeu Moll-Mas mitjançant una improvisació directa sobre les cordes del piano, generant harmònics, friccions i sons inesperats amb la intenció d’expandir conceptualment la peça original. El resultat final és un xoc sonor d’allò més interessant i reeixit. Mentre que a la peça de Gelabert es parteix d’un acord, en la de Torres s’utilitza un motiu intervàl·lic en loop, que sembla conduir l’oient cap a un estat de trànsit. L’obra s’inicia tranquil·lament fins que a poc a poc es va generant més tensió fins a la catarsi que fa esclatar el material sonor. Un nou procés es repeteix i segueix el mateix curs, però mentre a la primera part Moll-Mas frega les cordes directament amb mans i ungles, a la segona utilitza baquetes de percussió, atorgant una sonoritat més primitiva. L’obra, més breu que l’anterior, va crear un contrast interessant al programa, i ens va revelar que, amb un sol piano a quatre mans, es poden aconseguir resultats tímbrics com els d’una orquestra. S’ha de comentar que aquesta peça, com la següent, no tenia electrònica, però com va explicar Tomeu al públic, busquen acústicament crear una mena de sonoritat electrònica.

Finalment, es va estrenar La mar dins un sac de Maties Far (Palma, Mallorca, 1973). Una obra que desenvolupa materials ja explorats a Gran Mar, peça per a piano a sis mans, electrònica i orquestra estrenada el 2022 pel duo Alter Face juntament amb Llorenç Prats i l’OSIB sota la direcció de Zsolt Nagy. La poètica del mar constitueix una de les influències més visibles en la música de Far, juntament amb l’obra del poeta felanitxer Miquel Bauçà. La mar dins un sac desplega una imaginació sonora exuberant i d’un virtuosisme espectacular. El compositor recorre a objectes aplicats sobre l’arpa, la caixa i les tecles del piano per generar un univers de textures inusuals, que semblen analitzar cada material del piano microscòpicament. El torrent de xiuxiueigs pianístics que caracteritza aquesta obra es fa plenament audible gràcies a una acurada amplificació realitzada pel tècnic de so Sebastian Schottke.

Amb la idea inicial d’un glissando sobre les tecles, la peça transita des d’aquest gest per mil sons en gairebé totes les parts del piano, exigint als intèrprets una coreografia impressionant en haver de controlar nombroses tècniques i moviments. La peça recorda el plantejament que Lachenmann utilitza en moltes de les seves obres, com Toccatina o Güero, però portat a nivells d’exigència i radicalitat encara més grans. L’obra combina des de percussions molt fràgils i subtils fins a notes del teclat que generen un fort contrast, incloent-hi esgarrapades a les cordes i l’ús de nombrosos objectes per obtenir timbres variats. De gran dificultat, es va desenvolupant mitjançant la barreja de sons i l’exploració de les seves similituds i contrastos, fins a dissoldre’s completament en l’infrason, exigint del públic una escolta radical. En finalitzar, el compositor va sortir a saludar, i el concert va resultar un gran èxit, destacant com una proposta única gràcies al laboriós i virtuós treball d’Alter Face.

La sessió del dia 14, cap a les 22.30 h, va arribar al seu darrer concert en un ambient electroacústic. Va començar amb Alquimia de Núria Cunillera Salas i Sebastian Schottke, per a cor gravat, percussió i electrònica en directe, en col·laboració amb el Cor de la Universitat de les Illes Balears. L’obra era inicialment acusmàtica, tot i que a l’escenari es podien veure nombrosos instruments de percussió (triangles, plats, timbals, tam-tam o suro blanc) que semblaven activar-se des dels altaveus. Alhora, s’escoltaven veus pregravades que creaven una fusió molt interessant amb la percussió. L’“alquímia” es va transformar quan sis persones van aparèixer a escena i van activar físicament els instruments, generant una performance sobre la instal·lació sonora, dissolent i hibridant gèneres. Improvisació, electroacústica, cor i percussió s’entrellaçaven per construir una sonoritat que desafiava convencions i proposava noves maneres d’entendre la música i el so.

Es va continuar amb l’obra electroacústica ||: FOREST OF BREATH :|| de Brigitta Muntendorf. Aquí, els únics protagonistes són els altaveus que, repartits circularment pel públic, són capaços de generar una realitat espacial i totalment immersiva. El títol, en referir-se a forest (bosc), ja ens ofereix una bona pista sobre la naturalesa de l’obra. D’altra banda, breath (respiració) reflecteix el material sonor a partir del qual aquesta peça, molt ritualista i repetitiva, es construeix de manera circular. Les barres presents al títol són signes musicals que indiquen la repetició d’un passatge. El cant tribal que Muntendorf desenvolupa a partir de la respiració i la veu va culminar el dia en un gran Stonehenge sonor, mantenint múltiples connexions amb l’obra anterior. Del no-res va créixer un immens remolí que cíclicament tornava al seu origen. El ritual de l’obra i del concert de ME_MMIX va concloure amb gran èxit, permetent al públic apreciar la diversitat musical i comprendre la riquesa de la creació contemporània.

L’endemà, l’esperit mix (mescla en anglès) encara es va radicalitzar molt més, però abans, i enfatitzant l’aspecte pedagògic del festival, es va realitzar una primera activitat a les 10 h que va ser una trobada amb l’Ensemble TEC. En un diàleg obert, es van reunir diversos membres de l’Ensemble com Maties Far (compositor i un dels seus organitzadors), Carlota Cáceres (percussionista), Llorenç Prats (piano), i externs a l’Ensemble, Jordi Alomar (musicòleg i gestor cultural), Juan Lluís Escrivà (compositor) i el mateix director artístic del ME_MMIX, Mateu Malondra. Entre tots ells es van discutir temes de gran importància, com l’associacionisme dels músics, la seva professionalització, la gestió d’ajudes, les col·laboracions institucionals, el tradicionalisme dels conservatoris, etc. Es van analitzar també situacions concretes, com l’impacte que va tenir la crisi del 2008 i les seves seqüeles, que van provocar el tancament de diversos festivals i l’eliminació d’ajudes públiques, entre altres realitats de gran rellevància en el fràgil teixit de la música contemporània. En conclusió, una trobada molt reveladora que va posar de relleu aspectes poques vegades tractats, però crucials perquè la música de nova creació pugui continuar viva a la nostra societat.

Seguint amb l’aspecte pedagògic, a les 11.30 h es va realitzar una activitat familiar, ZULU-ZULU, vinculada a un projecte de creació contemporània desenvolupat per l’alumnat de les aules de flauta i composició del Conservatori Superior de les Illes Balears, en col·laboració entre ME_MMIX i el CSMIB. Músiques que van del rock a l’electrònica s’acosten a un públic molt divers, despertant la curiositat per les formes d’experimentació sonora, allunyades de la música clàssica convencional.

Com a última activitat del matí, i també vinculada al foment del teixit social i professional, es va realitzar una trobada: Peaching/reunió ràpida per generar intercanvis d’experiències i formes diverses de crear, no només entre artistes, sinó també entre músics, programadors i productors. Per això, el festival aspira que aquestes sessions impulsin noves col·laboracions i que l’edició d’aquest any es converteixi en la llavor de la següent.

Ja a la tarda van iniciar-se de nou els concerts, ara força diferents del dia anterior. Una gran mescla de músiques va convidar el públic a crear connexions que van del rock progressiu a la free improvisation, fins a la música contemporània i l’electroacústica. Davant dels “guetos” en què a vegades cauen els festivals dedicats exclusivament a la música contemporània, ME_MMIX aposta per ampliar horitzons i convidar altres músiques. L’objectiu és que el públic menys habituat a la creació contemporània la pugui descobrir de manera natural, establint ponts amb estils i llenguatges que sí li resulten familiars. D’aquesta manera, el festival fomenta noves connexions, enriqueix l’experiència d’escolta i obre espais on diferents sensibilitats poden trobar-se i dialogar. No sembla casual que tota la tarda comptés amb una sala plena que va respondre a tots els concerts amb un gran aplaudiment, apreciant la qualitat de totes les músiques que van sonar.

El primer grup que es va presentar a la tarda va ser Geometrical Sardine, format per Jaume Rosselló (guitarra elèctrica), Joan Roca (baix) i Pep Aspas (bateria). Ells, amb els seus instruments i sense veu, van hibridar diversos gèneres creant una música molt original, que va de la psicodèlia a l’experimental, del rock progressiu al jazz alternatiu. Van presentar diverses peces del seu recent àlbum i d’altres, barrejant temàtiques tan dispars com al·lucinants, que van de Camarón de la Isla als videojocs, passant per paisatges sonors inspirats en eres geològiques remotes o selves. Tot plegat creant una sinergia tan improbable com coherent, sense renunciar a l’essència innovadora del trio, gens convencional i gens previsible. La incorporació de Toni Cobos, amb un component visual basat en imatges generades per intel·ligència artificial que es projectaven i es fusionaven amb la música de manera sincronitzada, va crear una experiència escènica molt impactant.

A continuació del grup anterior en va venir un altre, amb una estètica diferent però també format per tres músics provinents del jazz: K12, integrat per Gori Matas (piano), Marko Lohikari (contrabaix) i Teo Salvà (bateria). Una instrumentació típica del jazz, però en aquesta proposta, a la qual s’incorporà l’electrònica en viu de Sebastian Schottke, es va buscar trencar amb els temes establerts i crear una autèntica free improvisation en un sol arc, sense pauses. La tensió entre el patró melòdic i tonal propi del jazz i el soroll amorf, difícil de classificar, associat a la free impro més experimental, es va mantenir present al llarg de tot el concert, que, encara que en formació de trio, variava també a duo o a solo. Mentre que la percussió, acostumada al soroll, semblava molt còmoda en aquest tipus d’improvisació, el piano va estar molt més atent a crear harmonies i melodies sovint jazzístiques que aportaven un aire més clàssic a l’experimentació sonora. D’altra banda, el contrabaix mediava entre els pizzicati típics del jazz, els cops a la fusta del seu instrument i l’arc per sota del pont, creant sonoritats ruidistes que trencaven amb tota forma de melodia o harmonia. Aquestes tensions van ser interessants i van crear un pont entre el concert anterior i el següent, realitzat per l’Ensemble TEC: Xabier Casal (saxòfons), Esteban Belinchón (violoncel), Carlota Cáceres (percussió), Llorenç Prats (piano), Javier Martí (performer) i Maties Far (presentació).

El programa de l’Ensemble TEC articula un recorregut dinàmic per la música de creació contemporània, amb diferents versions de Tierkreis de Karlheinz Stockhausen on s’intercalen obres de Simon Steen-Andersen, Kaija Saariaho, Elena Mendoza i Elena Rykova, a més de l’estrena absoluta de Release, de Javier Martí. Amb una formació flexible (saxòfon, violoncel, percussió, piano i performers), l’ensemble desplega un paisatge sonor plural i compromès amb la creació contemporània. Les obres van ser presentades per Maties Far, qui va introduir dos conceptes clau per entendre la proposta del concert: la melodia i el gest. Davant del Stockhausen que als anys 50 i 60 trenca amb la melodia per la seva música serial, als 70 i concretament a Tierkreis fa un gir cap a un “neo-modalismo”. Aquestes melodies del zodíac, que s’intercalen entre les diverses obres del concert en les múltiples versions realitzades per estudiants del Conservatori Superior, conviden a qüestionar l’autoria real i a reflexionar sobre els límits de la creació musical.

A l’obra de Steen-Andersen, Next to beside Besides, el gest dels músics es mostra en tota la seva cruesa i fins i tot arriba a resultar maquinal. Una música ruidista i acuradament calculada s’hibrida amb un vídeo senzill però molt subtil, que projecta la llum d’una llanterna com a gest lluminós, establint un diàleg molt coherent amb el so. La següent obra, molt diferent però que també incideix en la gestualitat de l’intèrpret, va ser Prés de Kaija Saariaho, una de les compositores més reconegudes i que podria qualificar-se com d’“espectralista neoromàntica”. La seva composició, per a violoncel sol amb electrònica en viu, explora les possibilitats tímbricas i expressives de l’instrument mitjançant tècniques esteses com harmònics, glissandi, pizzicati i friccions sobre les cordes. Lluny de seguir un desenvolupament melòdic o rítmic tradicional, la peça se centra en l’evolució de textures i ressonàncies que l’electrònica, brillantment realitzada per Schottke, potencia per crear un paisatge sonor dens i envoltant. Cada gest, acuradament calculat, converteix el violoncel en un univers propi, oferint a l’intèrpret un repte tècnic-expressiu i a l’oient una experiència contemplativa. Esteban Belinchón va realitzar una interpretació excel·lent que va ser molt ben rebuda pel públic.

La següent obra, Fremdkörper/variationen d’Elena Mendoza, compositora espanyola resident a Alemanya, és una obra per a violoncel, piano, percussió i performer, que explora la relació entre so, gest i espai. Els instruments s’utilitzen més enllà de les seves tècniques tradicionals mitjançant cops, friccions i harmònics, generant textures complexes, mentre el performer afegeix elements gestuals i escènics que amplien la dimensió visual de l’obra. El teatre és part de l’estètica de Mendoza en moltes de les seves obres, com la presentada per TEC. La peça, organitzada en variacions, es transforma contínuament a partir de l’exploració tímbrica i la barreja de sonoritats. Per exemple, el so del violoncel sembla escoltar-se a les cordes del piano, el cop del percussionista als pizzicati del violoncel, etc. Tot crea un ventall d’espills tímbrics que culminen al final en una escena clarament performativa-teatral. Mitjançant l’objecte d’una copa, que primerament és colpejada per la percussionista, finalment s’“independitza” d’ella i el performer la utilitza per beure, netejar-la, fregar-la, etc. Es desplega tot un camp de relacions entre la causa i l’efecte del so, o entre el significant i el significat. El títol, Fremdkörper, que es tradueix al castellà com “cos estrany”, ja ens indica de manera metafòrica l’element disruptiu dins de l’obra.

L’última peça del concert va radicalitzar encara més allò anterior. Súbito dodo d’Elena Rykova és una composició per a cinc performers, que renuncien als instruments habituals per crear-ne un d’específic per a l’obra. Mitjançant diversos cables que són activats en fregar-los amb una moneda, arcs, un batedor d’ous, entre altres objectes, es produeix una sonoritat molt metàl·lica i maquinal. S’ha de destacar que aquesta performance tenia lloc sobre una taula, però era retransmesa per vídeo live a la pantalla. D’aquesta manera, allò que per al públic seria impossible d’apreciar en detall, és ampliat a gran escala ressaltant l’aspecte summament visual i coreogràfic de la peça. El concert va concloure demostrant la gran destresa i excel·lent interpretació de l’Ensemble TEC en un programa molt variat i exigent.

Per acabar la tarda-vespre, immediatament després dels aplaudiments, gairebé per sorpresa, es va escoltar l’estrena de l’obra acusmàtica de Juan Lluís Escrivà, titulada Dialectes Marins. El títol ja ens indica el material sonor que podem esperar, una mena de rugits distorsionats (com els de les balenes) que circulen pels altaveus de manera espacial, submergint l’oient en un gran oceà musical. També els sons molt greus que caracteritzen l’obra transporten l’escolta a una altra dimensió. No és casual que aquestes sessions es realitzin ja entrada la nit, perquè la percepció és molt diferent i culmina tot un recorregut de músiques molt diverses escoltades durant tot el dia.

Les textures sonores que Escrivà va compondre fomentaven una sonoritat que, tot i que pot tenir connexions amb allò cinematogràfic, en cap cas era efectista i estava tractada de manera molt subtil. Cap al final de l’obra també s’hi van escoltar moments molt més melòdics i “celestials” d’una gran bellesa, que semblaven conduir l’oient cap a un “dialecte de l’altre món”. El dia va concloure de manera brillant amb aquesta experiència immersiva i transcendental, destacant l’originalitat de la proposta curatorial de Mateu Malondra. El director del festival, en incloure propostes estètiques contrastants, genera en les seves diferències espurnes que encenen el foc de la nostra curiositat i intel·ligència. La creativitat i l’èxit del ME_MMIX auguren sens dubte moltes futures edicions igualment sorprenents i interessants.